Sobre l’autoregulació i la corregulació

Transitar qualsevol mena de dificultat o un conjunt d’elles mai no ens deixa indiferents. El cos transita totes aquestes vivències, no només s’elaboren des de la ment.

El nostre espai intern canvia. Apareixen canvis psicofisiològics, ja sigui en la percepció, en la sensació, en la representació mental, en la propiocepció…

Pot ser fins i tot que un nus a la gola o a l’estómac comenci a prendre espai, estrenyent la respiració. Hi ha vegades que ve acompanyat d’inquietud, lleugers sobresalts, taquicàrdia, pensaments intrusius…

 

El cos i el sistema nerviós es posen al servei.

Al servei de què?

Aquí hi ha la qüestió íntima i privada de cadascú, que convé explorar en l’espai de psicoteràpia.

 

En qualsevol cas, la sensació ansiosa més o menys intensa té formes, manifestacions i durades diferents en cada cos. No tothom percep ni sent de la mateixa manera.

Tanmateix, hi ha dues habilitats que podem aprendre per ajudar-nos a gestionar i transitar aquests estats interns que de vegades resulten molt desafiants:

. L’autoregulació i la corregulació .

 

Tots els éssers vius respirem. La respiració és el major ancoratge al nostre cos i al nostre present. Tanmateix, no és tan habitual saber respirar. No ens van ensenyar a respirar, van esperar que en sabéssim.

Com respirem?

En inhalar, el diafragma es contrau i es desplaça cap avall, obrint espai perquè l’aire entri als nostres pulmons. El nostre organisme necessita un intercanvi de gasos. I perquè aquest intercanvi succeeixi, necessitem exhalar. En fer-ho, el diafragma torna a moure’s cap amunt per ajudar-nos a expulsar l’aire que ja no necessitem.

 

El sistema respiratori està regulat pel nostre sistema nerviós autònom, que controla la respiració de manera “autònoma”; involuntària i inconscient. Així doncs, respirar és un mecanisme inconscient que també pot fer-se conscient.

La respiració és una eina que ens ajuda a autoregular-nos. Posar atenció en la nostra manera de respirar ens permet recuperar-nos i equilibrar-nos d’algun sobreesforç, d’una sensació difícil de sentir, d’un canvi intern al cos… així com obrir-nos a l’experiència d’integrar al cos allò que és plaent.

La capacitat pulmonar és canviant i en ocasions pot inquietar-nos. A vegades pot semblar aclaparador respirar, posar l’atenció en la inhalació i l’exhalació. En aquests moments, convé respirar allò que ara pot respirar-se. L’aire que ara ens permet la nostra capacitat pulmonar. Sense exigències.

Sentir les pròpies mans al pit i a l’abdomen, podent acompanyar l’onada interna.

 

D’altra banda, quan ens sigui possible demanar un acompanyament i un contacte corporal, és interessant explorar la corregulació.

Som éssers mamífers, de pell calenta, de contacte físic. Som cossos que ens relacionem amb altres cossos, ja siguin altres persones o altres animals mamífers.

Aprenem des que venim a aquest món a corregular-nos amb un altre cos. El cos de la nostra mare ens abraça a les parets de l’úter, després ens trobem entre els seus braços, i a poc a poc descobrim els límits de la nostra pell amb la trobada d’altres braços, altres cossos, altres persones, éssers, objectes, animals… explorem des dels nostres orígens la corregulació sense adonar-nos-en.

Quan sentim una sensació aclaparadora, un moviment intern desafiant o sensacions de manca d’aire, pot ajudar-nos posar la mirada en la corregulació.

 

Corregular-se amb un altre cos.

Abraçar el propi sistema nerviós que s’altera i s’alerta. Abraçar i deixar que t’abracin. Respirar-te entre altres braços, sentint l’escalfor d’un altre cos.

No cal arribar enlloc. No cal comprendre encara.

Sense paraules. Només cos.

 

La corregulació és una altra eina bàsica i fonamental de la qual de vegades fugim, com si ja no la necessitéssim. És una habilitat que requereix pràctica, contacte, presència, temps i, en ocasions, valentia.

 

Abraçar cura.

Abraçar-se i respirar-se.

 

 

 

Gustav Klimt – El petó (1907–1908)