Sobre la tristesa

Com emoció bàsica, la tristesa apareix a les nostres vides com a forma de transitar la pèrdua, ja sigui real o possible, passada, present o futura.

Qualsevol pèrdua –d’una persona, un animal, un espai, una relació, un rol, un objecte, una possibilitat, una idea, una memòria, una expectativa, entre molts altres exemples– implica un buit. Un buit que necessitarà un procés de dol per elaborar-se i oferir-nos un nou espai, amb la possibilitat de re-composar-nos i re-trobar-nos amb una nova versió de nosaltres mateixos/es.

Hi ha vàries emocions i estats que apareixen en un procés de dol, entre ells una fase de tristesa. És necessari transitar-los tots, encara que no sigui de manera lineal i ordenada. Tot i així, no sempre es requereix de la presència d’un procés de dol per sentir i habitar la tristesa.

Així, podem sentir-nos tristos/es quan ens sentim en sintonia amb un dia de pluja, en el que veiem reflectit el nostre paisatge intern. Podem sentir-nos tristos/es quan estem lluny dels nostres, lluny de casa, sentint-nos melancòlics/es. Així mateix, pot ser que hi hagi confusió, apatia o dubte en les nostres vides i necessitem la tristesa per transitar aquest estat intern, per buidar i netejar aquesta confusió i trobar un buit fèrtil.

És interessant preguntar-nos sobre la possible pèrdua –possible o real– quan sentim tristesa. De què me’n adono quan estic trist/a? Què és el que necessito per deixar-me estar en la tristesa i així transformar el meu estat intern?

De forma contrària al que moltes vegades hem après o la manera en la hem estat acompanyats i acompanyades, no hem de fugir del contacte amb la tristesa –ni tampoc quedar-nos-hi enganxats i enganxades–, sinó que hem de donar-nos el temps suficient i necessari per a nosaltres per a poder sentir, habitar i transitar l’emoció. Només així podrà transformar-se el nostre estat intern de forma autèntica, elaborant la pèrdua possible o real i trobant un nou espai per a totes aquelles coses que s’han mogut després d’aquesta vivència.

Quedar-nos enganxats i enganxades a qualsevol emoció és cronificar un estat intern i així evitar la transformació que la pròpia emoció ens ofereix. Per exemple, el dolor no és el mateix que el patiment. Sentir dolor i acompanyar-me amb temps i respecte a transitar-lo és molt diferent a fer d’ell un patiment i quedar-me enganxat/da al mateix. Sentir dolor, abraçar-lo i deixar-lo anar m’ajuda a transitar un estat; mentre que sentir patiment i no poder sortir del mateix, cronifica el meu estat intern.

D’aquesta manera, quan apareix la tristesa a les nostres vides, convé abraçar-la i oferir-li l’espai necessari –amb una mirada amorosa i sense judici– per a que pugui netejar i transformar allò que necessita revisar-se, elaborar-se i re-estructurar-se en nosaltres.

Les llàgrimes netegen i buiden. I de forma orgànica, ens sentim alleujats/des i en pau quan ens donem el permís de plorar tot allò que no hem pogut plorar, o quan simplement donem permís al nostre cos per expressar una tristesa subtil, casi imperceptible, que prové de la melodia d’una cançó, del reflex del nostre estat intern cap a un dia plujós o de la memòria i el record espontani que apareix a la nostra ment en un moment qualsevol. En qualsevol cas, el camí no és allunyar-se i fugir de la tristesa sinó sentir, abraçar, i deixar anar.

Contacta amb mi a través de WhatsApp
Contacta amb mi a través de WhatsApp