Sobre la repetició

Compulsió a repetir · Compulsió a reparar

Allò que anem repetint una i una altra vegada requereix la nostra atenció. Allò que es repeteix “a fora”, allò en què ens veiem immersos/es una i una altra vegada, sense entendre gaire bé per què. Allò que creiem ja treballat i integrat i, tanmateix, ens torna a passar.

Hi ha una compulsió a repetir allò que necessitem reparar. Allò que es va trencar, allò que no vam poder comprendre, elaborar, integrar. La compulsió a repetir es podria llegir també com una compulsió a reparar. Necessitem tornar a passar pels mateixos llocs i situacions per poder reparar allò que va quedar pendent en la nostra història.

De vegades la repetició apareix disfressada: en vincles que s’assemblen massa entre sí, en eleccions que ens fan mal, en sensacions corporals que tornen quan crèiem haver-les deixat enrere. I sovint es viu amb frustració, fins i tot amb culpa, com si “tornar a caure” fos un fracàs, en lloc d’un intent —profund i moltes vegades inconscient— de la psique per trobar una sortida diferent.

Podem passar per aquestes repeticions sense adonar-nos-en, tapant-les, distraient-nos, anestesiant-nos per no sentir. O podem obrir-nos a l’experiència —difícil i complexa— de viure allò que ens passa i ens passa; d’anar al nucli de la repetició acompanyats/des d’una mirada psicoterapèutica que ens permeti construir sentit, elaborar, anomenar allò que encara no ha tingut paraules.

Llavors la repetició deixa de ser un cercle tancat per convertir-se en un camí. Un camí que, encara que faci mal, pot conduir-nos a llocs més integrats de nosaltres mateixos/es. Perquè allò que queda polsant una i una altra vegada en els nostres cossos —com un eco persistent— no és més que la veu de la nostra història demanant ser escoltada: crits d’ajuda de la veu de la nostra ànima que només nosaltres/es podem atendre, comprendre i, amb el temps, reparar.