Sobre la neurosi
La neurosi és una forma de ceguesa. És el resultat del nostre caràcter i dels automatismes que construïm per sobreviure. Són les ulleres invisibles amb què mirem la vida sense adonar-nos-en. Afecta com sentim, com ens vinculem i el lloc que creiem ocupar al món. No veiem la realitat tal com és, sinó com vam aprendre a veure-la.
Durant la infància, segons el tipus d'acompanyament que rebem, ens enfrontem a situacions en què aprenem a interrompre els nostres impulsos i a reprimir necessitats, com a forma de respondre i adaptar-nos a un entorn que pot ser exigent, absent, poc receptiu o fins i tot hostil. Així, comencem a controlar el que sentim, a ocultar parts de qui som, i a emmotllar la nostra forma de ser per aconseguir acceptació, reconeixement, valoració i amor. D'aquesta manera, construïm un personatge: una versió més acceptable de nosaltres mateixos/es, però que alhora ens allunya de la nostra essència.
Aquesta adaptació constant bloqueja part de la nostra energia. I en tenir menys energia disponible, comencem a negar o ignorar emocions i necessitats genuïnes. A poc a poc, ens sumim en una sensació d'insatisfacció contínua: "En vull més", "No m'és suficient", "No m'importa", "Això no té sentit", "Això és una tonteria".
No obstant això, aquest procés no passa només en l’esfera psíquica; sinó que també queda gravat al cos. Al desconnectar-nos de la nostra espontaneïtat, l'energia vital s'estanca. Sorgeixen llavors tensions físiques —el que Wilhelm Reich va anomenar la cuirassa muscular—, i també defenses psicològiques que formen el nostre caràcter i sostenen la nostra neurosi. Com a resultat, comencem a filtrar les nostres emocions: evitem certes sensacions, amplifiquem unes altres, o deixem de sentir per complet. I en aquest intent de protegir-nos, perdem sensibilitat física i emocional, allunyant-nos de l'experiència humana més autèntica.
La neurosi, doncs, és una creació infantil davant d'un món percebut com a amenaçant. Aprenem a respondre de formes que ens permetin ser vistos i estimades. Incorporem el que ens assegura afecte i rebutgem el que no és ben rebut. El que en aquell moment va ser una estratègia de supervivència emocional, es transforma amb el temps en una presó que limita la nostra vitalitat.
Per això diem que la neurosi és una forma de no veure i de no sentir. Una forma de no sentir tot allò que ens confronta, allò que ens posa en conflicte. Perquè no ens agrada, perquè és dolorós, perquè ens avorreix, perquè ens activa preguntes sense resposta, perquè ens incomoda, perquè ens posa davant allò que no volem veure, perquè ens obre al desconegut...
El que alguna vegada ens va protegir, en l'adultesa ens limita. Els nostres mecanismes de defensa romanen actius, encara que ja no siguin necessaris. Es converteixen en una estructura rígida que sosté la neurosi i restringeix la nostra capacitat de viure de manera plena i genuïna.
Un procés terapèutic i d'autoconeixement ens convida a desarmar aquestes defenses, a mirar de front el que solíem evitar, i a retrobar-nos amb la nostra autenticitat. És un camí que ens permet deixar enrere el personatge i obrir-nos a una vida més lliure, conscient i veritable.
