La mirada aliena ens acompanya des del primer moment en què arribem a aquest món. A través de la mirada dels qui ens acompanyen aprenem “a ser”, desenvolupem les nostres qualitats i perfilem el nostre caràcter per tal de definir qui som.
En les relacions, la necessitat d’un/a mateix/a no sempre coincideix amb la disponibilitat de l’altra persona. Tenir això present pot ajudar-me a relaxar-me quan l’altre no està disponible. Com puc acompanyar-me quan això passa?
Sovint sentim emocions l’origen de les quals no està en el moment present, sinó en alguna cosa que ja va passar i que ens provoca una emoció aquí i ara que inclús pot ser desagradable.
Estem poc habituats a entrar en contacte amb la nostra vulnerabilitat. Fugim del dolor, i el dolor forma part de la nostra existència. Ens segueix com ens segueix la nostra ànima, vulnerable i oberta a totes les experiències de la vida.
Vivim la sexualitat amb vergonya, amb venjança, amb por, amb complexos físics, amb dubtes, amb ansietat, i tots aquests assumptes ens porten a allunyar-nos de nosaltres mateixos/es, així com a la impossibilitat de poder veure a l'altra persona, si es tracta de sexualitat compartida.
Anhelem l'amor. Aprenem a fer qualsevol cosa per a sentir-lo. D'aquí vénen tots els nuclis de caràcter, la llavor de la neurosi, la nostra ceguesa i totes les estratègies que aprenem per a poder definir-nos i trobar el nostre lloc.
La pressa, la manca de sensibilitat, les necessitats neuròtiques, l'egoisme, el narcisisme, les estratègies evitatives, els mecanismes de defensa, els automatismes… tot això ens allunya de la trobada.
El dol procedeix de la mort. La mort pot ser física, com la pèrdua d'un ésser estimat, però també es pot tractar de la mort de relacions de parella, d'amistat o de família, la mort per canvis de treball, de motivacions, de ciutats
Convé revisar com ens tractem en el nostre dia a dia. Ens preocupem de com es comporten els nostres fills/es, les nostres parelles, els nostres familiars, els nostres veïns/es, els mestres dels nostres fills/es, els nostres companys/es de feina… i poc ens ocupem de revisar
Tots en algun moment de la nostra vida experimentem la pèrdua en la relació. Assaborim aquest espai que deixa el buit, i malgrat ser conscients que les relacions es transformen, ens entristeix profundament imaginar que perdem el vincle amb aquesta persona.
